| Maddays Photographies |
Cada dia comença igual. Somrient radiantment em dirigeixo cap a l'institut, l'únic lloc on consigueixo distreurem. Aquest cop crec que he elegit bé, faig tot el que m'agrada: dibuixar, fotografiar... Com dic jo estic "desenvolupant la meva ànima creativa" i apart estic fent nous amics (cosa que em convé desde fa temps). Mentre estic allà el meu pensament s'esvaeix, però una vegada que he sortit tot perd el sentit i em trobo perduda en mig d'aquest absurd món sense saber cap a on anar. Només vull trobar el meu camí, que aquell petit raig de llum m'il·lumini entre la foscor fins trobar la llum. Només vull sé jo mateixa i deixar tota aquesta merda enrere...
Ultimament tot són problemes, tot s'enreda més del compte. A casa no hi puc estar, ja que no estic gens bé amb els meus pares i amb el meu germà. Començo a fartar-me de que sempre em diguin que sóc un desastre, de que m'utilitzin i m'enganyin. Per això, em tanco sempre a la meva habitació. Allà es l'únic lloc on estic segura, on no tinc que amagar-me darrera d'una màscara ni fingir amb un somriure que estic bé. Allà puc plorar sense que ningú em pregunti perquè. Allà, en el meu petit santuari puc ser jo mateixa. Això no es l'únic que em va malament, també està ell. Portem un parell de dies que constantment discutim i moltes vegades es per la meva culpa. El meu passat torna a la meva ment de forma subconcient i li retrec moltes coses. Coses que van succeir en una altra vida i jo vaig perdonar, però d'alguna forma perduren en la meva ment i no sé com fer per que caiguin en l'oblit. Tots aquests pensaments no deixen que pensi amb claritat, m'ennuvolen la ment i amb ella tots els meus sentiments i emocions... Tinc que lluitar per poder superar això, perquè sé que, un cop més, podrem superar aquest obstacle. Som forts, hem pogut amb milers d'obstacles i amb aquest també podrem.
Enfi, vaig acomiadant-me que demà he de matinar i m'espera un dia molt llarg.
#maddays.
c