Ho he conseguit. He superat la primera porta d'aquest llarg camí. El camí que em farà sortir de tota aquesta foscor. 

Al principi estava aterrada, mal de panxa, nervis, tremolor, l'ofegament... però després s'ha anat passant. I quan m'he volgut donar compte ja eren les 12:30, l'hora de sortir. Tinc moltes coses que fer, examens, treballs, exposición, etc. i apenes temps per dedicar-me a ells, ja que són la setmana que ve i el tinc ocupadíssim. Així que tindre que fer el possible per conseguir-ho. 

Maddays Photographies

Després de classe he quedat amb la Mireia, la de foto. Desde l'estiu no l'ha veia, així que es pot dir que m'ha fet gracia poder passar una estoneta amb ella. Està internada a una escol·la aquí a Barcelona, però no poden sortir sovint. Així que hem aprofitat! Hem estat per diagonal, plaça catalunya, macba i després m'ha acompanyat a una exposició de fotografia. M'esperava molt més de l'exposició però ha estat bé. Té unes obres molt curioses... 

Enfi, després he dinat amb el Memit0 a casa, hem passejat a la duna i tota la tarda estudiant anglès. Divendres tinc un examen i l'he d'aprovar com sigui! Demà farem el treball de català, que encara ben bé no se que s'ha de fer... Però, ja preguntaré demà. 

Aquesta tarda he trucat a la doctora i m'han donat hora per el dia 4. Ja, una mica massa tard... Però millor això que res. Per una part em fa por anar-hi, però ja no puc evitar-ho més, he d'anar si o si.

Enfi, ja aniré explicant. Vaig a seguir estudiant, que no puc perdre temps.


-M.

pares.

He parlat amb ells. Com sempre m'ha anat bé, ells sempre m'entenen. Fan tot el possible per entendre'm, per trobar la causa de tot això. Volen que sigui valenta i fagi tot el possible per conseguir la meva meta. Com no sabem la causa, i ja porto més de quatre anys així, creuen que tindria que visitar a un psicoleg. Jo també ho crec, m'han ajudat bastant les altres vegades. Per això, demà serà un nou inici. Intentaré superar les meves pors i obligar-me a mi mateixa a ser valenta, a tirar endavant. També demanaré hora amb la doctora, la Monica, i l'hi explicaré. Aquest problema s'ha d'acabar, ja porta masses anys en la meva vida...

-M.

Aquest és el meu malson.

Maddays Photographies

Ganes de plorar. M'ofego, la pressió al pit no em deixa respirar. L'angoixa ja està aquí. Torna la foscor i poc a poc m'envaeix en aquell món paral·lel a la realitat. Poc a poc torna la nostalgia i aquells records que tan he intentat oblidar. Deixo de ser jo per ser una ànima perduda que no sap quin és el seu camí. Llagrimes i llagrimes cauen pel meu rostre. El dolor corre per tot el meu cos, mentre que el meu cor està destrossat. Ho noto, desde fa anys està trencat en mil trossets i no se com tornar-l'ho a reconstruir. I l'ho únic que vull és plorar. Plorar feta un cabdell entre els llençols a la foscor. On ningú em vegi, on ningú em trobi...

-M.

Tinc un petit gran problema!

Em sento malament. Torno a sentir-me com avans, com el passat... I no vull que es repeteixi la mateixa història d'aquests últims anys. Vull que aquest cop el final sigui diferent, un final feliç on aconsegueixo superar tot això i deixar-ho enrera d'una vegada.

Intento lluitar contra mi mateixa per poder superar totes aquestes pors, però no hi ha manera d'aconseguir-ho. Les meves pors són més fortes que jo, són més fortes que el meu pensament i el desig de tirar endavant. Ho intento i intento, però sempre guanya aquest pensament de por a fer alguna cosa, de por a que diràn els demés, de por a enfrontar-se a la realitat.

Els pares ja no viuen a casa, i d'aqui poc jo tampoc hi viure... Em preocupo massa per el futur. Em preocupo massa al no saber que passarà amb mi dintre de dos mesos, però es que em mata viure d'aquesta manera. I tornen a mi les ganes de fugir, les ganes de desaparèixer, les ganes de tornar a començar de nou... Però he arribat a la conclusió que per molt que comenci de nou, sempre hi haurà el mateix problema. No és el lloc ni l'entorn, sino jo que no sóc capaç de sortir d'aquesta foscor, no sóc capaç de passar pàgina.

Em preocupen mil coses en aquests moments, pensaments que divaguen per la meva ment deixant-me la sensació d'estar perduda en aquest món. Quin serà el meu camí? Porto anys fent-me aquesta pregunta i encara no he obtingut cap resposta... Encara no he trobat res que em motivi l'ho suficient per fer-me tirar endavant.


-M.

petits moments...

Maddays Photographies

Es podria dir que no estic en un dels meus millors moments. Em passo els dies pensan en aquell passat que hi ha mig enterrat en la meva ment. ¿Perque em passo tot el temps fent-me preguntes? ¿Perque no aconsegueixo sortir d'aquesta bombolla? ¿Perque no sóc com els demés i tiro endavant? ¿Perque segueixo donant-li voltes a tot allò? Mil preguntes i cap resposta... Aquest  és el meu problema, deixo que tot això em segueixi afectan. Molts cops em sento perduda en mig d'un món desconegut, d'un món absurd on no hi ha lloc per una noia com jo...

Molts diuen que sóc forta, potser la persona més forta que han conegut, perque després de tot el que he passat encara tinc un somriure als llavis. El que ells no saven es que constantment tinc moments de debilitat, moments en el que tot el meu entorn s'ensorra i la meva petita i fragil ànima queda al descobert. Moltes nits m'he sentit així, fragil com una capseta de vidre, sola en la foscor intentant que aquell dolor tan penetrant marxés, vessant llagrimes fins quedar esgotada. 

Però he descobert que encara que en aquests moments de fragilitat em senti sola, no ho estic. I penso la sort que tinc d'estar rodejada de persones que m'estimen tal com sóc, de poder ser jo mateixa quan estic amb ells. Poder donar-ho tot per aquelles persones és el més gratificant que et pots trobar a la vida. Saber que aquestes amistats són de veritat... m'omple de felicitat.

M.

Soletat.

Maddays photographies

- Nada ni nadie hoy me acompaña en este baile,
quiero estar solo si solo todo estará bien
que nadie hable, me falta el aire,
por una vez que el mundo calle.
 


#maddays.

dies caotics.

Maddays Photographies

-El millor que pots fer és sudar.
+Sempre ho faig, però arriba un moment que et prenen per tonta.
- El més sabi és el que observa i reflexiona, mai ho oblidis.
+ Si, però del més sabi tots se'n enriuren, així que de que serveix callar i observar? En aquest món,  trepitges o et deixes trepitjar ja ho saps.
-Llavors, no et deixis trepitjar per ningú. LLuitar per els teus somnis fins aconseguir-los, però sobretot lluita per ser feliç.

És podria dir que ha sigut un pont caotic, masses emocions en tan pocs dies. Els pares, els tetes, ell... I això fa que, un cop més, vinguin a mi tots aquells pensaments plens de foscor. El dolor m'envaeix poc a poc i nose que fer perquè desapareixi... Només vull sortir d'aquesta foscor, només vull sortir d'aquest pou sense fons.

#maddays.