Fàstic.

M'agradaria poder fugir ven lluny d'aqui, on ningú em pogués trobar, on ningú em pogues molestar. Amagada entre la foscor, acompanyada de la solitud i els meus pensaments, un lloc on pogués ser lliure, on pogués ser jo mateixa.. 

 C. Suñén photographies

Però al món real no van així les coses. A la realitat mai pots fugir, mai pots amagar-te perquè sempre acavarant trobante. Sempre et molesten fins acabar amb la teva paciencia, sempre t'estan retraient coses i et crivellen a problemes. Però, mai s'han preguntat que potser tu ja tens suficients problemes per que et vinguin amb més? O el simple fet de com et sentarà tot el que et diguin? No, mai s'han preguntat això avans de fer-ho, sempre desprès, quan veuen que tot s'ha fotut, quan veuen que no estàs bé, quan veuen que els seus comentaris t'han destrosat i t'han fet plorar. Llavors, és allà on s'adonen de l'ho fragil que ets, s'adonen que ets una persona que sempre s'amaga darrera d'un somriure, que intenta fingir que es feliç quan es sent sola i vuida, s'adonen que ets una persona com ells, un ésser humà... I som aixi, primer actuem i desprès pensem! 

Donem fàstic!

'maddays!