Em sento malament. Torno a sentir-me com avans, com el passat... I no vull que es repeteixi la mateixa història d'aquests últims anys. Vull que aquest cop el final sigui diferent, un final feliç on aconsegueixo superar tot això i deixar-ho enrera d'una vegada.
Intento lluitar contra mi mateixa per poder superar totes aquestes pors, però no hi ha manera d'aconseguir-ho. Les meves pors són més fortes que jo, són més fortes que el meu pensament i el desig de tirar endavant. Ho intento i intento, però sempre guanya aquest pensament de por a fer alguna cosa, de por a que diràn els demés, de por a enfrontar-se a la realitat.
Els pares ja no viuen a casa, i d'aqui poc jo tampoc hi viure... Em preocupo massa per el futur. Em preocupo massa al no saber que passarà amb mi dintre de dos mesos, però es que em mata viure d'aquesta manera. I tornen a mi les ganes de fugir, les ganes de desaparèixer, les ganes de tornar a començar de nou... Però he arribat a la conclusió que per molt que comenci de nou, sempre hi haurà el mateix problema. No és el lloc ni l'entorn, sino jo que no sóc capaç de sortir d'aquesta foscor, no sóc capaç de passar pàgina.
Em preocupen mil coses en aquests moments, pensaments que divaguen per la meva ment deixant-me la sensació d'estar perduda en aquest món. Quin serà el meu camí? Porto anys fent-me aquesta pregunta i encara no he obtingut cap resposta... Encara no he trobat res que em motivi l'ho suficient per fer-me tirar endavant.
-M.
Intento lluitar contra mi mateixa per poder superar totes aquestes pors, però no hi ha manera d'aconseguir-ho. Les meves pors són més fortes que jo, són més fortes que el meu pensament i el desig de tirar endavant. Ho intento i intento, però sempre guanya aquest pensament de por a fer alguna cosa, de por a que diràn els demés, de por a enfrontar-se a la realitat.
Els pares ja no viuen a casa, i d'aqui poc jo tampoc hi viure... Em preocupo massa per el futur. Em preocupo massa al no saber que passarà amb mi dintre de dos mesos, però es que em mata viure d'aquesta manera. I tornen a mi les ganes de fugir, les ganes de desaparèixer, les ganes de tornar a començar de nou... Però he arribat a la conclusió que per molt que comenci de nou, sempre hi haurà el mateix problema. No és el lloc ni l'entorn, sino jo que no sóc capaç de sortir d'aquesta foscor, no sóc capaç de passar pàgina.
Em preocupen mil coses en aquests moments, pensaments que divaguen per la meva ment deixant-me la sensació d'estar perduda en aquest món. Quin serà el meu camí? Porto anys fent-me aquesta pregunta i encara no he obtingut cap resposta... Encara no he trobat res que em motivi l'ho suficient per fer-me tirar endavant.
-M.
No hay comentarios:
Publicar un comentario