Ansietat

"M'ofego. Faig una glopada d'aire rere l'altra amb l'amplitud més gran de què sóc capaç, i no aconsegueixo omplir-me els pulmons. El cor se m'accelera. Batega irregularment: tot d'una cap so. El cos se'm cobreix d'una suor freda; em sembla que em desmaiaré. Tanco els ulls, em deixo anar i m'assec. No puc més. Estic molt espantada. Em sembla que m'estic tornant boja."


Billet d'anada i tornada- Gemma Lienas

_________________________________________________

C. Suñén photographies

Me sentit mil cops així... He arribat a un punt en que això forma part de la meva vida, en que dia rere dia he de conviure amb aquests atacs, els atacs d'ansietat. Els odio, ja que poc a poc em van destruint per dintre sense deixar-me viure, com si cada cop que em donés un atac em fos a morir.... De fet m'odio a mi mateixa per no poder ser una persona normal, una noia com qualsevol altra, una noia que pogui sortir al carrer i ser ella mateixa sense tindre por. Recordo aquells dies en els que  ni podia sortir de casa per culpa d'aquesta ansietat, ella havia entrat a la meva vida i estava apoderant-se de tot. Recordo els tremolors, els marejos, l'ofegament, la suor freda, el no poder caminar per por a desmaiar-me... És el pitjor que hi pot haver, fastigosa ansietat.

'maddays!