Una familia insoportable...

Llegar a tu habitación y romper a llorar... Como puede ser que todo vaya tan mal? Gritos, broncas  y tensión, es lo que me encuentro cada día al llegar a casa. No se puede convivir con gente así, con personas que solo hacen que pensar en ellos mismos y quejarse de todo. No puedes hablar de nada con ellos porque saltan a la minima.. Un día perfecto se vuelve horrible al entrar por la puerta, mi estado de animo cambia  con solo llegar a casa. Vuelve la repulsión hacía todo, hacía ellos, hacía mi... Vuelve la tristeza y la soledad, los dolores de cabeza y las ganas de huir. Solo quiero estar bien, y tener una familia así no me ayuda nada...
Estoy cansada de toda esta mierda...
#maddays.

Maddays Photographies

Ser lliures.

Maddays Photographies

- A vegades, necessitem fugir de tota aquella foscor que ens envolta. Necessitem sentir-nos bé, estar en pau amb nosaltres mateixos... Ser lliures com aquell ocell que observem dia rera dia, aquell que pot solcar els núvols i sentir l'aire entre les seves plomes, aquell que és feliç anant on vol...


En aquests moments em sento així. A casa no s'hi pot estar, tot són crits i queixes. Ultimament, res està bé amb ells i estic molt fastiguejada, però intento pensar el menys possible en això. L'institut sembla que em va bé, estic fent nous amics i amb ell tot va genial. Que més puc demanar? Si el que importa es estimar i ser estimada, i sobretot saber que passi el que passi ell estarà allà. Només m'importa això, saber que ell esta al meu costat i que creu en mi.


Enfi, després de passar un cap de setmana genial amb ell me'n vaig al llit ja que demà matino i m'espera un llarg dia.




#maddays.

Petits records sorgeixen de l'oblit...

Jose i jo, fa cinc anys.
(Primera fotoque ens vem fer)

Jose i jo, fa dos anys. 
(L'última foto que ens vem fer)

Perdre a un amic sempre fa mal... Però fa més mal quan és un millor amic.Un amic amb qui has compartit milers de moments, moments únics, plens de felicitat i emocions. Cinc anys al seu costat, cinc anys sent inseparables...

Hem passat mil coses tu i jo Jose, desde moments genials on només hi havia felicitat i amor, fins a moments plens de tristesa on has estat al meu costat abraçant-me i consolat-me, moments on hem estat els dos abraçats i plorant per xorrades. Moments massa intims, diria jo, en els que m'has arribat a demostrat tot l'ho important que era per a tu i com m'arribaves a estimar. Sé que la nostre amistad, no ha sigut com una qualsevol, ja que era algo més profund. Sé que en aquells moments vas fer tot el possible per veure'm somriure i perquè estigues bé, per el simple fet de que m'estimaves. I també hem estat bones temporades enfadats, perquè vaig preferir a un idiota que em tractava fatal avans que a tu que em tractaves genial. Però, tot i així, ho vem superar tot i vem seguir sent bons amics.

Però desde fa un any, tot ha canviat.Al principi vem estar junts (l'estiu passat) i va ser genial, vem tornar a passar moments únics, vaig torna a ser feliç perquè la nostra amistat tornava a ser com avans, però quan ho vaig deixar amb el Carlos va cambiar molt. Poc a poc vas deixar de tenir temps per a mi, poc a poc vas deixar d'agafar-me el telefon ficant l'escusa que estaves estressat amb el insti. Jo et vaig deixar espai, i l'ho únic que vaig fer amb això va ser perdre't.

I ara, no saps quan trobo a faltar aquell amic, aquell germà petit que sempre cuidava de mi, aquell amb qui em passava hores parlant i parlant... Divendres, serà la nitjove de Congrés. I fara un any en aquesta mateixa festa em vas dir que m'estimaves i que t'alegraves de que tot tornes a ser com avans, i em vas jurar que mai més canviaria. Però no se perquè no va ser així. Sé de sobres que divendres ens veure'm, el que nose és si em saludaras o faras veure que no em veus...No ho sé pas, així que ja ho veurem. A mi m'agradaria que em saludesis i m'expliquesis el perquè de tot això, que m'expliquesis que t'està passant, que comptesis amb mi.... Però crec que això es demana molt.

 Avui 4 d'Octubre fa cinc anys i un mes que et conec... Avui el teu nom ha vingut a la meva ment amb tots els nostres moments inolvidables, i per això et dedico aquesta entrada. Per recordar tot el que va ser.

- Que ha hagut del "Que nada ni nadie nos separe"??

#maddays.

Sempre endavant.

Maddays Photographies

- De petits, quan els nostres pares ens portaven a passar un dia a la muntanya, mai ens preocupavem per arribar al cim, sinò en observar tot el que ens envoltava. Nosaltres ens paràvem a veure les formigues, a investigar els petits racons, a mirar sota les pedres... I és així com s'ha de viure, valorant els petits detalls i gaudint cada moment fins l'últim instant.

 Avui no hi ha molt que explicar, simplement ha sigut un dia genial. A l'institut tot ha anat bé, les dues hores de dibuix m'han anat perfecte per evadir-me de tots els meus pensament.  Després ha vingut el gemi a buscar-me i hem passat el dia junts, compartint cada instant de felicitat. Perquè és només quan estic al seu costat, que jo em sento bé, plena de felicitat i d'esperança, però sobretot em sento estimada per una persona que faria tot el possible per veure el meu somriure. Només puc dir que l'estimo, i que per moltes coses que passin sé que sempre estarà al meu costat cuidant de mi, com ha fet sempre.

 #maddays.

Un nou inici comença!

Com descriuriem aquest cap de setmana? La veritat esque han sigut tres dies (comptant divendres) en què han hagut moltes emocions... Normalment, agafaria la part dolenta d'aquest cap de setmana i parlaria sobre ella i de com em sento, però avui m'ha passat una cosa que m'ha fet canviar la meva forma de pensar. Avui, com inici de la meva nova forma de pensar he decidit deixar aquella negativitat que sempre m'envaeix i gaudir dels bons moments. Així que, a partir d'aquest moment només em dedicarè a viure el màxim cada moments, fins a l'últim instant.

Maddays Photographies

Com he dit, avui no parlarè de la part "dolenta" del cap de setmana. Així que no puc dir gran cosa d'aquest cap de setmana, tret que ha sigut genial. Tres dies al costat de la persona més especial que hi ha en la meva vida desde fa dos anys i set mesos. Ell, la meva parella i el meu millor amic, la persona amb la qual vull compartir la resta de la meva vida. Crec que estaràs amb mi quan dic que hem passat mil coses junts, i sempre hem superat els obstacles que s'han interposat entre nosaltres. I a cada obstacle ens hem fet més forts. Totes aquestes coses han anat enfortint la nostra relació fins fer-la indestruptible.  I ara, es quan puc dir-te que t'estimo en cos i ànima, i que això mai canviarà!


Volver a empezar de zero,
 volver a empezar de zero junto a ti!

#maddays.

  

Un cop més, aqui estic.

Maddays Photographies

- Aparentment i per qualsevol persona avui és un dia normal i corrent, però per mi és un dia gris com els ultims darrers dies a la meva vida. Tindria que sentir-me bé amb mi mateixa, tindria que sentir-me feliç però no és aixì... Em sento completament sola en aquest món ple de foscor, on la meva felicitat només dura un parell d'hores. No ho acabo d'aconseguir, i no crec que arribi aquell dia  en que el meu tempestuós passat no em vingui a la ment. En que la paraula "fàstic" deixi de ressonar per tot el meu pensament i arribi  alguna possibilitat de deixar enrere la por. Aquella por que em turmenta dia rera dia, i no em deixa viure ni gaudir dels petits moments.

Cada dia comença igual. Somrient radiantment em dirigeixo cap a l'institut, l'únic lloc on consigueixo distreurem. Aquest cop crec que he elegit bé, faig tot el que m'agrada: dibuixar, fotografiar... Com dic jo estic "desenvolupant la meva ànima creativa" i apart estic fent nous amics (cosa que em convé desde fa temps). Mentre estic allà el meu pensament s'esvaeix, però una vegada que he sortit tot perd el sentit i em trobo perduda en mig d'aquest absurd món sense saber cap a on anar. Només vull trobar el meu camí, que aquell petit raig de llum m'il·lumini entre la foscor fins trobar la llum. Només vull sé jo mateixa i deixar tota aquesta merda enrere...

Ultimament tot són problemes, tot s'enreda més del compte. A casa no hi puc estar, ja que no estic gens bé amb els meus pares i amb el meu germà. Començo a fartar-me de que sempre em diguin que sóc un desastre, de que m'utilitzin i m'enganyin.  Per això, em tanco sempre a la meva habitació. Allà es l'únic lloc on estic segura, on no tinc que amagar-me darrera d'una màscara ni fingir amb un somriure que estic bé. Allà puc plorar sense que ningú em pregunti perquè. Allà, en el meu petit santuari puc ser jo mateixa. Això no es l'únic que em va malament, també està ell. Portem un parell de dies que constantment discutim i moltes vegades es per la meva culpa. El meu passat torna a la meva ment de forma subconcient i li retrec moltes coses. Coses que van succeir en una altra vida i jo vaig perdonar, però d'alguna forma perduren en la meva ment i no sé com fer per que caiguin en l'oblit. Tots aquests pensaments no deixen que pensi amb claritat, m'ennuvolen la ment i amb ella tots els meus sentiments i emocions... Tinc que lluitar per poder superar això, perquè sé que, un cop més,  podrem superar aquest obstacle. Som forts, hem pogut amb milers d'obstacles i amb aquest també podrem.

Enfi, vaig acomiadant-me que demà he de matinar i m'espera un dia molt llarg.


#maddays.

Caos.

c

Maddays Photographies

En esos momentos de tristeza, en esos momentos en los que todo es gris, tu estas allí. Cada vez estoy más segura de que eres lo unico que tengo que vale la pena, lo unico que tengo estable en mi vida. Me siento sola constantemente y todo esto me supera.. En estos momentos no hay nada a mi lado, excepto tú. Tú eres lo unico que tengo, la unica persona con la que puedo contar. Y no se como te lo agradeceré.. Siempre estas allí, siempre consigues que me levante del suelo, siempre me guias por esta oscuridad. Haces que sea fuerte y que salga adelante de todos los problemas que tengo... Y por eso te quiero tanto, porque eres la unica persona que cree realmente en mi y que por muchas cosas que hayan pasado y pasen, sé que vas a estar siempre junto ami. Sé que siempre vas a cuidar de mi, como llevas haciendo en estos dos años y medio. Gracias por ser ese soporte en mi vida, gracias por hacerme sonreir cada día y sobretodo por hacerme feliz.



- Siempre tuya.


#maddays.

De los nervios...

- Sempre endavant, sempre segueix lluitant!

Faltan unas horas para empezar las clases i una vez más, un nuevo inicio en un nuevo colegio. Una vez más, sin dormir por culpa de los nervios y el miedo de empezar otra vez. Este año quiero que todo salga bien, que porfin pueda ir al colegio todos los dias, que no haya ningun sintoma de ansiedad ni de tristeza. Fuera depresión. Quiero ser feliz. Y se que me va a costar pero voy a intertar, con todas mis fuerzas, dejar todos los sentimientos a un lado y luchar por mis estudios, luchar por un futuro mejor.

#maddays.

Otra recaída más..

Ver como tu interior se va rompiendo en mil pedazos, como todo pierde su sentido y como acaba llegando a ti la repulsión. Asco, esa es la palabra. Asco por todo lo que hay a tu alrededor y hacia ti misma... Estas harta de todo esto y te gustaria huir, pero sabes que no puedes hacer eso... Que no puedes huir de los problemas, en concreto de "TU PROBLEMA"...

Enfin, una vez más así..

Alguna vez os habeis sentido como si nada en vuestra vida tuviese sentido? Yo sí, constantemente... Muchas veces me pregunto si estare haciendo lo correcto, si estare tomando las decisiones adecuadas, si soy feliz con todo lo que hago.. Ahora mismo, creo y espero que cuando llegue septiembre todo mejore, necesito hacer las cosas que me gustan, necesito divertirme, necesito distraerme, necesito evadirne todos mis pensamientos...

#maddays.